W.E. Mason va escriure un llibre titulat "Breeds of All Nations" (Races -de gossos- de totes les nacions). Publicat el 1915, aquest llibre conté fotografies, il·lustracions i una descripció de gairebé totes les races. Té un gran valor documental ja que aquestes imatges ens permeten veure els canvis que han patit algunes races al llarg d'aquests 100 anys.
Us deixo l'enllaç d'aquest llibre digitalitzat, perquè hi trobeu com era la raça del vostre pelut fa 100 anys. Quants menys canvis hagi patit la raça del vostre pelut, millor!
A Science of dogs han escrit un article comparant fotografies actuals amb aquestes fotografies de 1915. Els gossos estan posats en gairebé la mateixa posició, que permet veure més clarament els canvis.
La natura ha ajudat en la modificació, però en aquests casos hi té molt a veure la mà de l'home. Les alteracions són molt notòries i han conduit a problemes greus de salut.
Bullterrier:
El cos atlètic que havia tingut ha desaparegut i en el seu crani un canvi notori. Les extremitats s'han escurçat i les orelles dretes eren caigudes. Degut als canvis, pateixen moltes vegades de hiperdontia (dents supernumeràries, o dents que es formen de manera "extra") i es persegueixen la cua compulsivament.
Basset Hound:
Els canvis en la seva estructura posterior l'han fet més baix, recte i compacte. Les orelles ara son molt més llargues. Els canvis els hi han comportat problemes a les vèrtebres, excés de pell i ulls caiguts.
Boxer:
La cara i el cos són més curts, el morro està pujat cap amunt, i això suposa problemes importants. Té problemes per controlar la seva temperatura corporal en èpoques caloroses i és una de les races amb més casos de mortalitat per càncer.
Bulldog anglès:
És més robust, més ample, més pesat i més arrugat. Les modificacions l'han convertit en l'exemple del que no hauria d'haver passat, modificacions sense cap més raó que buscar una estètica concreta. Pateixen molts problemes de salut. El 2004 el Kennel Club britànic va presentar uns estudis sobre l'esperança de vida d'aquesta raça, que de mitja és de 6,25 anys. No poden aparellar-se o parir sense intervenció mèdica.
Dachshund (Teckel o Gos Salsitxa):
Abans tenia el coll i les potes funcionals proporcionades a la seva mida petita. Però l'esquena i el coll es va fer més llarg, el pit es va avançar, les cames es van fer més curtes sense deixar gairebé espai entre el pit i el terra. És la raça amb el risc més alt de patir lesions de columna, podent produir paràlisis.També són propensos a la acondroplàsia (creixement anormal, nanisme), a l'atrofia retinal progressiva (que causa una degeneració irreversible de la retina provocant, en la majoria dels casos, ceguesa total) i diversos problemes relacionats amb les potes.
Pastor Alemany:
Era una raça impressionant, més alt i atlètic. Al llibre "Breeds of All Nations" (mencionat i amb enllaç al principi), es descriu com un gos de mida mitjana (25 kg). Res a veure amb l'angulació, la corpulència i la inclinació posterior, la atàxia, i els 38 kg que veiem avui en dia. Podia saltar una paret de 2.5 metres d'alçada, els d'avui en dia no poden aconseguir-ho.
Pug (o Carlí):
És una altra raça braquicefàlica (crani ample a la base i curt al llarg) extrema i té tots els problemes associats a aquesta característica: pressió arterial alta, problemes cardíacs, baixa oxigenació, dificultat per respirar, problemes per controlar la temperatura corporal, problemes de dentició i problemes de pell. La cua de doble enroscat és un defecte genètic que en els casos més greus condueix a paràlisis.
Santbernat:
Un noble gos de treball, el Santbernat ha augmentat molt de mida, el crani s'ha aixafat i té una gran quantitat de pell. És poc probable que els veiem treballant, perquè es sobreescalfa ràpidament. A més dels problemes de temperatura corporal, pateix malalties com entropió (la parpella entra cap a l'ull), ectropió (la parpella es gira cap a fora), paràlisis de Stockard (que afecta a les extremitats posteriors), hemofília (coagulació sangínia anormalment lenta), osteosarcoma (càncer ossi), afaquia (absència de cristal·lí a l'ull), deficiència de fibrinogen (el fetge no produeix la proteïna que ajuda a coagular la sang en ferides)...
Part del post és la traducció de l'article original "100 years of breed "improvement". Les fotos són del mateix article.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada